Lligat entre muntanyes

Lligat entre muntanyes,
mullat enmig de rierols,
deslligat entre planures, a vegades massa, massa planes.
Qualsevol mirada, arreu, és un llunyà horitzó!

Sembla que anem com perduts en el temps.
Hem vingut massa d'hora?    Massa tard?
O aquest és el Nostre Temps?
El temps, aquí i ara, Aquest és el que ens ha tocat!

Tan sols veure que hem de viure el present.
Si, clar! I també una mica dels passats enyors!
I el futur? El Futur es fa prenent Energia. Si,prenent!
Prenent, agafant energia de la "Creadora de Mons"!

S'entén que son necessàries quatre forces?
Quatre embolcalls del mateix Principi?
El principi és "allò" que "Allò" vol eixir,
"allò d'Allò mateix" que necessita crear-ho per poder ser Esser.

Dos al mig,i els altres dos, als altres dos son oposats,
i els dos darrers i els dos primers son, estan, Harmonitzats!
El Principi, la Regla d'Or de la proporció
és "allò"  que faríem, que fem constantment TU i jo!

Tu,jo. Dividir-nos de tal manera que comprenem el que donem,
què és el que donem, i com i quan ho donem!
Saber quina part deixes de donar, Aquesta, aquesta és la Proporció,
la regla d'Or: L'AMOR ....  l'amor entre TU i jo!

.... son mesos sense por!

Dies de presó, son mesos sense por!
Potser una mica, al matí, i, algun jorn, cap al tard. Som ara a la tardor.

Una taula, un llit en un racó
(llit buit, sense cap escalfor),
un parell de cadires, i ben prop uns llibres,
llapisos, gomes,compassos,regles i també un cartabó.

Me'n dono compte que, sempre em venen bons records...
aquell estiu, aquella mar blava, tota ella calma.

I tu, i jo. Tu i jo. Tu, sempre tu, per damunt de tot... tu.
 Tots junts en (un) cert futur.

Recordo altres coses, clar!, ja que tot és lligat.

Què és la memòria sinó lo que vol lo creador?
Aquell que sempre canvia amb cada nostra acció, però sempre és ell.
Ella,ell, o allò, i que s'obre dins nostre, al nostre interior,
allí, allí on la veritat surt, i ens surt com un  anhel,
com un desitj, com claror, i que, al veure'ns, ens fot, ens fot un bon clatellot.
Ens el fot, i abans de res!  Ens el fot abans de que midi i  pesi el nostre cor.
Abans del judici. Ens el fot, i un de bo, tot volen dir-nos un com ...

 " Sé, ho sé, sé el que has fet, ho sé abans de res. 
Algun fet l'hauràs fet sense amor. Alguna cosa has fet malament!
Però t'estimo, i et dono un doblat del nostre amor, aquell amor creat entre tu com jo,
I te'n donaré un altre, de doblat d'amor,  si saps donar gràcies pel teu tot penediment."

Per tant, companys, i per tot això, tan sols us dic als que esteu fora d'aquesta presó:
aneu fent, independents, aneu fent, i no us penediu de res, ja que penedir-se ho fareu en (un) altre moment!

, i

FÍ! A QUE SÍ!

Fí!  A que sí!
A que, al Fí, m'agarro!  A que ho faré!
Sí, però ... a què m'agarro?
Sí,  a què?  A què?

Tot és entendre el Subjecte!
El Subjecte de Ser!
     Del meu Ser, del seu,
      del teu, del Tot nostre! L'Esser!

Tot és entendre el Subjecte!
      I ... no hi ha res més.
      I ... anar vivint.
                      Vivint!

Vivint, com sigui:
   en eixa Terra, o al Sol, o més Enllà,
     o a "l'altra", o als estels. O Allà, als "Entre-Temps",
     alla, on els estels neixen d'aquelles "mares de pols" que venen de Fora del Temps,

 i que venen a viure des d'aquella unió amb la Xarxa, la Mare, la Primària.
          (((( Ja que això és  Ser Subjecte! ))))
 La Xarxa que ho envolta tot Tot,
         i sempre sempre, sempre ens dona un "petit brot",  al renéixer.

I, ara, em diu:  menja poc, respira, respira, descansa i gaudeix.
I omple't de Llum, i fes-ho "en gros",  ja que sempre tornes:
     ja sigui al teu llit, al tornar del son,
     ja sigui en un nou cos, al tornar de l'Esperit, i estimant-ho Tot!    

       

Donar-se’n compte!

                                                   Vet aquí un conte: El donar-se’n compte!

                                                  En mig de la foscor hi visc
                                                 i, no veure-hi gaire, és trist, molt trist.

                                                La meva petita i etèria llum,
                                               ara dèbil, no arriba tan lluny.

                                             Poca cosa més  puc fer.
                                           Tan sols  dir a la persona de la meva  vora
                                          que el meu interruptor de llum és com una joia
                                         i li vull ensenyar on, dins meu, és troba.
.
                                       Aleshores, ella, que el seu busqui,
                                     i  que el trobi, i que s’il·lumini,
                                    i, tot just després, un petit primer pas doni.

                                   Només un petit pas,
                                  ensenyant-lo, com jo l'hi he fet, al del seu costat.

                                Perquè la Joia de Llum
                               la portem tots dintre,
                             dins nostre, en algun racó;
                            potser darrera d’algun moble,
                          o potser es troba al sostre,
                       tot traient algun plafó.
                     Potser sota l'escarxofada  cadira,
                   o davall de sa polsosa catifa.

               Vet-t'ho aquí, cadascú s’ho sap!
            Tot és anar baixant fins al cor, i des del cap!

   

Com agulla de temps donant la volta

Com agulla de temps donant la volta,

així la vida de Catalunya se’ns mostra

com trossos "partits" del pastís, i demostra

que les paraules s’entenen amb el color de la vora.

El verd es color suau, d’esperança,

de fulla, i és el color que a l’ull més li agrada.

El blau de mar es planer, fred, brau, tot horitzó,

t'enfonsa dins seu, al seu fons, fosc.

Però si t’omples d’ell pots surar, venturós,

ja que amb ell quasi t’has confós!

Si l’aclareixes pot arribar a agradar-te, sembla veraç,

com de cel clar, amb gavines volant a ras,

sempre granant, fent molt de soroll,

però d’elles no te’n fiïs, piquen, i molt.

El color taronja sempre es bo, però una mica,

al matí, a primera hora, després no lliga.

El roig es color de sang, ens dona la vida,

però no el vull pas quiet, ja que putrifica.

El lila, color d’alliberació, de dona, de cartoixa,

i de donar, però donar massa, massa, t’angoixa.

Ni blanc ni negre, amb el gris sembles transparent,

passes per la vida i no et veu la gent.

Ho vius tot a mitges i res et sorprèn,

una mica d’aquí i d’allà, així ho entenc!