Ja no parlaré més
de drets.
Parlaré de deures!
Parlaré de quin món
volem,
tant me fan els
greuges!
Parlaré del Present dels
nostres fills.
Parlaré del Futur dels
nostres nets.
Parlaré, fins i tot, de jo
mateix.
Parlaré dels
nostres crits
que tots
plegats donem totes les nits
quan les
consciències es desperten,
quan els nostres
somnis son ferits,
quan els desitjos
son contrets, son constrenyits!
Els llavis s’obren
a l’esperit.
La llengua es mou,
la freixura s’infla.
L’estomac baixa i
el fetge crida,
i els braços s’alcen amb
les mans esteses i oberts els dits.
Però, que o qui ens
fa parlar?
Quina part del
nostre cos ens ho fa?
El cervell! Voleu
dir?
Doncs el Cor! Segur que és ell qui ho ha
decidit?
És tot el nostre
cos sencer, o és potser quelcom més enllà?
Podria ser la nostra
estimada catalana terra?
Europa? Quelcom que
hagi «sota la Terra?
Potser el nostre
Univers? És el Temps? És ... TOT PLEGAT!
