dissabte, 16 de setembre del 2017

Ja no parlaré més de drets!



Ja no parlaré més de drets.
Parlaré de deures!
Parlaré de quin món volem,
tant me fan els greuges!

Parlaré del Present dels nostres fills.
Parlaré del Futur dels nostres nets.
Parlaré, fins i tot, de jo mateix.
Parlaré dels nostres crits
que tots  plegats donem totes les nits
quan les consciències es desperten,
quan els nostres somnis son ferits,
quan els desitjos son contrets, son constrenyits!

Els llavis s’obren a l’esperit.
La llengua es mou, la freixura s’infla.
L’estomac baixa i el fetge crida,
i els braços s’alcen amb les mans esteses i oberts els dits.

Però, que o qui ens fa parlar?
Quina part del nostre cos ens ho fa?
El cervell!  Voleu dir?
Doncs el Cor!  Segur que és ell qui ho ha decidit?
És tot el nostre cos sencer, o és potser quelcom més enllà?
Podria ser la nostra estimada catalana terra?
Europa?  Quelcom que hagi «sota la Terra?
Potser el nostre Univers? És el Temps?     És ... TOT PLEGAT!