Vet aquí un conte: El donar-se’n compte!
En mig de la foscor hi visc
i, no veure-hi gaire, és trist, molt trist.
La meva petita i etèria llum,
ara dèbil, no arriba tan lluny.
Poca cosa més puc fer.
Tan sols dir a la persona de la meva vora
que el meu interruptor de llum és com una joia
i li vull ensenyar on, dins meu, és troba.
.
Aleshores, ella, que el seu busqui,
i que el trobi, i que s’il·lumini,
i, tot just després, un petit primer pas doni.
Només un petit pas,
ensenyant-lo, com jo l'hi he fet, al del seu costat.
Perquè la Joia de Llum
la portem tots dintre,
dins nostre, en algun racó;
potser darrera d’algun moble,
o potser es troba al sostre,
tot traient algun plafó.
Potser sota l'escarxofada cadira,
o davall de sa polsosa catifa.
Vet-t'ho aquí, cadascú s’ho sap!
Tot és anar baixant fins al cor, i des del cap!
