Com agulla de temps
donant la volta,
així la vida de
Catalunya se’ns mostra
com trossos
"partits" del pastís, i demostra
que les paraules
s’entenen amb el color de la vora.
El verd es color
suau, d’esperança,
de fulla, i és el color
que a l’ull més li agrada.
El blau de mar es
planer, fred, brau, tot horitzó,
t'enfonsa dins seu,
al seu fons, fosc.
Però si t’omples
d’ell pots surar, venturós,
ja que amb ell quasi
t’has confós!
Si l’aclareixes pot arribar a
agradar-te, sembla veraç,
com de cel clar, amb
gavines volant a ras,
sempre granant, fent
molt de soroll,
però d’elles no
te’n fiïs, piquen, i molt.
El color taronja
sempre es bo, però una mica,
al matí, a primera
hora, després no lliga.
El roig es color de
sang, ens dona la vida,
però no el vull pas
quiet, ja que putrifica.
El lila, color
d’alliberació, de dona, de cartoixa,
i de donar, però
donar massa, massa, t’angoixa.
Ni blanc ni negre,
amb el gris sembles transparent,
passes per la vida i
no et veu la gent.
Ho vius tot a mitges
i res et sorprèn,
una mica d’aquí i
d’allà, així ho entenc!
